29 gener 2012
…I ELS PARLAVA AMB AUTORITAT
Mc 1, 21-28 (4é Diumenge T.O)
Seguim, i molt d'a prop, els primers passos de Jesús. En el quart diumenge del Temps Ordinari ens traslladem a la fascinació pel peculiar ensenyament de Jesús. Enyorem, per molt que alguns ens intentin convèncer en cas contrari, la llibertat amb la qual Jesús s'expressava: ho formulava humanament però amb una transcendència divina. Avui, en canvi, tot el que “faci olor de diví” és postergat i quan no…ridiculitzat. On queda la llibertat? Només és per a uns? Només per a aquells que diuen a tot que “sí” i a res que “no”?
Si traiem el cap als mitjans de comunicació (visual, auricular o escrit) difícilment trobem alguna cosa que ens sorprengui. Lluny d'instruir-nos l'única cosa que intenten és adoctrinar-nos. Lluny de fer-ho amb autoritat (com Jesús ho concebia en un impressionant triple concorde FE/PARAULA/VIDA) pretenen dissenyar-nos un altre estil de vida des de la pura superficialitat o en fórmules màgiques que després es queden en pures paraules, en sensacionalisme barat, en sorolls que gens diuen i en línies mestres que després resulten ser torçades. Per això mateix, l'Església sempre serà un gran problema per a la societat dominant (o per als domadors o anestesistes de la societat). La seva autoritat (FE/VIDA/PARAULA) sempre serà una trucada profètica, un anunci que sacsegi consciències, un agulló amb l'única pretensió que “l'home inmundo” que es filtra per governs, educació i informació, cultura i plataformes mediàtiques…..es deixi guiar per una doctrina nova, sàvia i santa: l'Evangeli. Impossible? No! Exempt de dificultats? Tampoc! Amb lluites, incomprensions i reaccions en contra seva? Per ventura no les va tenir Aquell que parlava i actuava amb màxima autoritat? No va sofrir, a cas, aquestes reaccions en contra el mateix Jesús?
Ens toca assistir a una realitat “posseïda” per esperits relativistes; pensem que l'autoritat suprema ve donada pels vots o per unes lleis (que sí són relatives perquè depenen de les ideologies de torn). Creiem que, l'única cosa vàlida i digne de ser tingut en compte, és el legal, l'establert, el correctament polític. Així ens va! Quan la cultura tradicional mediterrània o occidental s'obstina a apartar tot el seu entramat social de la relació amb Déu (que és d'on ve tota autèntica autoritat) els resultats són o poden ser catastròfics.
L'home modern, encara que ens sembli el contrari, va buscant ensenyaments consistents. Persones que, a més de fer bandera d'elles, les sàpiguen transmetre des de dins I on està el secret per traslladar aquells convenciments i pensaments cristians que sabem poden ser sal i llum o determinar un ambient diferent al que vivim? Ni més ni menys que en la nostra relació personal amb Déu! Obstinar-nos a aixecar un edifici sense fonaments és com pretendre que un avió voli sense motor. Reafirmar que l'home pot viure sense més lleis que les humanes, és tant com deixar un creuer a la deriva en mans del capità de torn Per ventura no seria millor deixar-nos guiar per la força de Déu, per les línies mestres que Jesús posa sobre la taula de la nostra vida?
Solament serem llum davant el món quan, lluny de deixar-nos contaminar per tants alens que afebleixen o ataquen la nostra espiritualitat, nostre ser Església, la nostra identitat cristiana o el nostre seguiment de Jesús i amb Jesús, siguem escuts que detinguin aquests dards enverinats que només tenen una fi: confondre, desacreditar, donar el bé com a dolent, el noble com a fals, el sant com a relíquia del passat o a Déu com un ens inexistent.
Què alguns es molesten? Llavors és que anem en l'adreça adequada Què alguns romanen indiferents davant la nostra presència? Llavors, segurament, és que alguna fletxa que una altra, algun esperit "inmund", s'ha colat per les finestres de les nostres ànimes i les ha deixat tèbies o fins a congelades.
On està el nostre cor? En Déu? Llavors, en L'estarà la font de la nostra inspiració, de les nostres paraules, de la nostra forma de ser…..de la nostra autoritat Ho reconeixeran alguns o, tal vegada, fa temps que desconnectem d'aquesta arrencada de vida i de gràcia que és Déu.
SENSE TU, GENS, OH DÉU
Sorprèn-me, oh Pare!
Perquè, deixant-me guiar i portar per Tu
Tu, només Tu, siguis el bufo
que condueixi i embranzida el navili dels meus dies
Sal a la meva trobada, amb els teus braços oberts!
I, apreciant la teva presència,
mai em falti el teu alè en els meus passos
la teva Paraula en les meves febles obres
el teu consell en les nits d'incerteses
Necessito tant la teva autoritat, Senyor!
Saber que m'acompanyes en les meves lluites
Creure que m'abrigalles en els meus projectes
SENSE TU, GENS, OH DÉU I AMB TU TOT
Ets la font de la meva inspiració
la llavor que, les meves mans, deixen en el solc
La flama viva amb la qual intento prendre el món
L'amor infinit que posa al descobert el meu
limitat, tancat i interessat
Ets, oh Déu, l'amo de l'existència
Aquell que en el silenci parla
i en l'amor té el seu últim i millor missatge
Aquell que, quan se li crida,
tard o d'hora respon
Aquell que, quan se li llança fora del món,
segueix esperant la tornada
amb mans tendides i obertes
SENSE TU GENS, OH DÉU!
Ajuda'ns, Déu i Pare, que estàs en el cel
a treure de nosaltres allò que ens paralitza
A dinamitar els murs que ens aparten de Tu
A expulsar el maligne que, en lluita aferrissada,
ens vol per a infern i no per al cel.
SENSE TU GENS, OH DÉU!
I amb tu, ho podem fer tot…Senyor.
